JOAN COROMINES:

va néixer el 21 de març de 1905. Va estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la FundacióBernat Metge. Mentre era estudiant, també es va dedicar a l’activisme patriòtic, i fins i tot
participà en la preparació de la insurrecció coneguda pels fets de Prats de Molló (1926). El 1931 va començar els treballs científics de l’Onomasticon Cataloniae, obra que no va
abandonar mai. Joan Coromines tenia un profund domini del català, del castellà i de l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística i també de la lingüística indoeuropea i aràbiga.
Joan Solà, l’il·lustre deixeble de Joan Coromines deia “La llengua i la pàtria deuen ser les dues realitats més indestriables de nosaltres mateixos. Només que els països políticament
independents en poden gaudir amb tranquil·litat i en poden fer ostentació tantes vegades com els abelleix o els convé, mentre que els països secularment subordinats o combatuts les han de potenciar i reivindicar amb una tenacitat sense treva.
Afortunadament, els països de parla catalana han comptat sempre amb una minoria culta (de filòlegs, d’historiadors i d’escriptors) i amb una base social àmplia que han fet aquesta
labor de potenciació i de reivindicació, i per això avui encara som on som, encara som un poble que se sent orgullós de si mateix. Coromines va ser un lingüista i un patriota dels
més il·lustres i dels més insubornables de tota la nostra història.
L’any 1989 el Ministeri de Cultura de l’Estat espanyol li va concedir el Premio de las Letras i amb aquest motiu ell va adreçar una carta al ministre Jorge Semprún, en la qual li deia
“D’altra banda, no puc deixar de dir-li que la satisfacció que aqueixa distinció em dóna, va
acompanyada d’una profunda recança. L’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que me l’atorguen, encara neguen o regategen els drets que sóndeguts a totes dues”.”
Joan Coromines va morir a Pineda de Mar el 2 de gener de 1997.