Jordi Monés
Jordi Monés i Pujol-Busquets pioner de la història de l'educació als Països Catalans i a Espanya, fundador de la “Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana Durant la guerra civil espanyola  estudia a l'Escola Catalana de Badalona, un dels centres emblemàtics de la renovació pedagògica catalana i posteriorment, estudia enginyeria tècnica química a l'Escola Industrial de Terrassa, on es gradua l'any 1954. El 1964 es casa amb Maria Teresa Giné i Orengo. Al 1957 quan tenia 29 anys va tenir una malatia pulmonar tenin que fer sis mesos de repos i a les hores gracies a un amic l’Albert Ballesteros que li va regalar una capsa plena de llibres sobre l’educació que li havia enviat la UNESCO va començar el seu interes sobre l’educació en catala Durant el franquisme en destaca la seva etapa com a president del Centre Excursionista de Badalona entre els anys 1960-62 i la presidència a la delegació de Joventuts Musicals de Badalona al llarg del 1963. Aquesta última institució és clausurada a finals de l'any indicat, quan es programa un cicle de conferències sobre cultura catalana. L'any 1960 funda el primer cine club de Badalona, amb destacades estrenes, i l'any 1968 juntament amb Miquel Mas Albà i Josep Serra Aloy, organitza a Badalona un acte que s'inscriu dins l'Any Fabra, amb motiu del centenari del seu naixement. L'acte a Badalona esdevé un dels actes emblemàtics de l'Any Fabra i compta amb la presència de la seva filla Carola Fabra.
Des de principis dels anys seixanta, i partint d'una certa base històrica de caràcter general, Jordi Monés es dedica a l'estudi i a la recerca de la història del pensament educatiu i de la trajectòria de les institucions escolars i culturals catalanes, intentant vincular l'escola amb la realitat social, política, cultural. A partir d'aquests anys, s'interessa per la història de l'educació, des de diversos vessants: pedagogia, política educativa, sociologia de l'educació, etc., incorporant a més en el seu camp de treball la història de la ciència i la història de la tècnica. Va treballar com historiador en el camp de la sociologia de l'educació, abans de dedicar-se definitivament a la història de l'educació, durant aquesta època va ser també tècnic i cap de Laboratori en diverses empreses fins a l'any 1979. A partir d'aquesta data, exerceix la docència a l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la facultat de pedagogia de l'UAB fins a la seva jubilació, el 1993. Entre els anys 1989 i 1994 també exerceix de professor d'història de Catalunya a l'escola de Policia de Mollet. Emparat per la seva independència dels ambients acadèmics enfront del conservadorisme de l'època, encomana el seu interès per la història de l'educació entre els àmbits més compromesos amb la transformació de l'educació. El 1973, Jordi Monés i un grup de joves historiadors constituïren el “Seminari d'Història de l'Ensenyament”, que proporcionà amb els seus treballs un referent històric a l'inquiet moviment català de renovació pedagògica. El Seminari d'Història de l'Ensenyament esdevé, l'any 1983, la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana, filial de l'Institut d'Estudis Catalans des de l'any 2000. Jordi Monés n'és tresorer entre els anys 1982 i 1995. El 1996 n'esdevé president, fins a l'any 2004, que n'és nomenat president honorari.
Jordi Monés va ser probablement el primer historiador de l’educació de les generacions de postguerra sent la font per que altres historiadors seguissin les seves lliçons per estudiar-les amb més deteniment, sen el precursor de la Historia Social de l’ Educació El seu autodidactisme, lluny de ser un inconvenient, li va permetre, en determinat moment, de desmarcar-se fins a cert punt d'escoles, en un camp on d'escoles de pensament n'hi havia ben poques. En la seva faceta d'historiador de l'educació té una presència constant, des del seu inici l'any 1979, en els congressos internacionals d'història de l'educació organitzats per la International Standing Conference for the History of Education (ISCHE), societat creada el 1978. La seva presència gairebé sempre es concreta en alguna comunicació. L'any 1992 és un dels organitzadors i ponents del 14è Congrés Internacional de la ISCHE a Barcelona, que debat el tema de Educació, activitats físiques i esport en una perspectiva històrica.
També participa en congressos o simposis arreu de l’Estat espanyol formant part de jurats i comitès. La seva preocupació per l'ús i ensenyament del català, destacant-ne la seva continuada presència en les Jornades d'Història de l'Educació als Països Catalans, des de la primera celebrada el 1977 a Barcelona, on a més, sovint va formar part del Comitè Organitzador. l'Associació Festa Nacional del Països Catalans el va declarar membre d'honor de l'Associació, i l'abril de 2004 la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana li dedica un monogràfic en el número 5 de la revista Educació i Història, on hi col·laboren diversos professors i catedràtics d'universitats dels Països Catalans i d'arreu de l'Estat. L'octubre del 2011 l'Institut d'Estudis Catalans li ret una sessió d'homenatge, i l'octubre de 2016 Òmnium Badalona i la Federació d'Associacions de Veïns de Badalona organitzen un acte d'homenatge, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Badalona. Va publicar més de 40 llibres i nombrosos articles. A més, va fer una tasca de divulgació en la premsa del país i en revistes d'història tractant temes que tenen a veure amb l'educació i l'escola. En aquest apartat de divulgació cal fer esment de les seves publicacions en diccionaris, enciclopèdies i altres publicacions de caràcter general. També da fer traduccions
Previous slide
Next slide