Des de principis dels anys seixanta, i partint d'una certa base històrica de caràcter general, Jordi Monés es dedica a l'estudi i a la recerca de la història del pensament educatiu i de la trajectòria de les institucions escolars i culturals catalanes, intentant vincular l'escola amb la realitat social, política, cultural. A partir d'aquests anys, s'interessa per la història de l'educació, des de diversos vessants: pedagogia, política educativa, sociologia de l'educació, etc., incorporant a més en el seu camp de treball la història de la ciència i la història de la tècnica. Va treballar com historiador en el camp de la sociologia de l'educació, abans de dedicar-se definitivament a la història de l'educació, durant aquesta època va ser també tècnic i cap de Laboratori en diverses empreses fins a l'any 1979. A partir d'aquesta data, exerceix la docència a l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la facultat de pedagogia de l'UAB fins a la seva jubilació, el 1993. Entre els anys 1989 i 1994 també exerceix de professor d'història de Catalunya a l'escola de Policia de Mollet. Emparat per la seva independència dels ambients acadèmics enfront del conservadorisme de l'època, encomana el seu interès per la història de l'educació entre els àmbits més compromesos amb la transformació de l'educació. El 1973, Jordi Monés i un grup de joves historiadors constituïren el “Seminari d'Història de l'Ensenyament”, que proporcionà amb els seus treballs un referent històric a l'inquiet moviment català de renovació pedagògica. El Seminari d'Història de l'Ensenyament esdevé, l'any 1983, la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana, filial de l'Institut d'Estudis Catalans des de l'any 2000. Jordi Monés n'és tresorer entre els anys 1982 i 1995. El 1996 n'esdevé president, fins a l'any 2004, que n'és nomenat president honorari.